Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Sintaxis. Capituls XXVII i XXVIII)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL XXVII

ELS DETERMINANTS: L´ARTICUL

212. Funcio de l´articul. L´articul es una part de l´oracio, que té com a principal funcio auxiliar al substantiu (o cosa substantivada), precedint-lo, per a indicar els seu genero i numero. Moltes vegades es pot prescindir d´ell, atres vegades ajuda a saber el genero del substantiu. Eixemples: el jove, la jove, els jovens, les jovens.

El sistema de l´articul. El sistema valencia de l´articul servix per a diferenciar graus d´individualisacio o determinacio del substantiu. Hi ha substantius sens articul (té dona i fills), substantius en articul definit (té a la dona i a les filles) i hi ha substantius ab articul indefinit (té una dona i tres chiquets). El primer procediment es el mes abstracte i afectiu, el segon, el mes objectiu i el tercer, el mes generic.

L´articul indefinit pot tindre tambe valor ponderatiu: un Goya, un Napoleo.

L´articul no sols pot circumscriure l´extensio d´un substantiu, sino tambe d´un adjectiu o d´una frase sancera: el blanc dels ulls; el si i el no; la contra; el de la capa i espasa.

213. L´articul definit. Deu colocar-se sempre davant del nom a qui afecta: el pare i la mare.

Si el nom va precedit d´un adjectiu, l´articul anira davant d´este: la tendra flor.

De l´us de l´articul LO es tracta en Morfologia, capitul IV. Afegirém aci algunes notes sobre l´us de la forma LO. Es pot usar l´articul LO:

a) davant d´adjectius o participis presos com a substantius: lo bo no te preu; lo ya fet no destorba.

b) davant de millor, pijor, mateix, demes, etc.... Lo millor, lo mateix.

c) en parla coloquial, darrere de les preposicions EN i PER: has caigut en lo cep; viage en lo pare; per lo que tu dius.

d) Darrere de TOT: ho diu tot lo mon.

Repeticio de l´articul. Es pot repetir l´articul davant de cada nom quan en van dos o mes en una mateixa oracio. Pero no cal repetir-lo quan es tracta de coses paregudes: el pare i la mare van vindre tart; l´historia antiga i moderna.

Omissio de l´articul definit. Per regla general s´omet l´articul definit en els casos següents:

a) Davant d´un atre determinatiu: este llibre.

b) Quan se vol donar relleu a un nom al que podria anteposar-se: Valencia, ciutat de flors.

c) Davant d´un vocatiu, d´un tractament, de frases fetes i de noms de dates: ¡veniu, amics!; de gom a gom; Onda, huit de maig de 1985.

d) Davant de complements de materia: llit de ferro.

e) Davant de substantius presos com adjectius: vine aci si eres home.

Articul optatiu. Vacila l´us de l´articul i unes vegades s´usa i atres no, en els casos següents:

1) Davant de noms de rius, montanyes, països, parts del mon i noms de pobles: la Vall d´Uxo, la Vilavella, pero Madrit, Barcelona, Africa o l´Africa.

2) Davant de noms propis: Vicentica i la Vicentica. Pero en valencià es fuig de posar articuls davant de noms propis Jordi, no el Jordi, Gispert, no el Gispert.

3) Davant de noms de places, avingudes i carrers: carrer major i el carrer major; plaça nova i la plaça nova.

4) Quan van dos o mes noms referits a un tercer, es pot aplicar l´articul al primer i ometre´l en els següents: el tesso, cel, treball, interes que has posat.

5) Davant de noms celebres propis: el Ticiano, el Greco, i tambe davant de noms de llibres citats pel seu autor: l´Alcover.

214. L´articul indefinit. Els articuls indefinits un, una, uns, unes, s´usen per a representar a u o mes d´un individuo d´una manera vaga o indeterminada; precedixen sempre al nom: ha vingut un home; porte unes coses. A vegades l´indeterminacio ve de part del que parla: allarguen-me un llibre; i atres, en realitat, es tan definit com l´articul definit: una dona honesta honra al seu marit.

L´articul indefinit sol suprimir-se quan la frase porta dos negacions: no vullc vore amics ni enemics.

L´articul indefinits servix per a donar enfasis: ¡una chica tan discreta!

S´anteposa al numeral cardinal per a indicar aproximacio: uns cent homens.

S´ha de distinguir quan es articul (un home ha vingut) de quan es pronom (en vullc una) i de quan es numeral (nomes ha vingut un soldat).

L´us excessiu de l´articul indefinit està considerat com un galicisme. Quan no fa falta no s´ha d´usar.

Els articuls Un i Uns deuen expressar-se davant de tots els substantius que ho requerixquen: un chic i una chica se volen casar.

Quan hi ha dos o mes substantius o adjectius relacionats per la conjuncio copulativa, l´articul deu repetir-se: un valencia, una francesa i uns italians preguntaven per tu.

Si el substantiu va precedit d´un adjectiu, l´articul pot suprimir-se: despres d´un madur examen o despres de madur examen.

CAPITUL XXVIII

L´ADJECTIU DETERMINATIU

215. Comprenem baix esta rubrica els demostratius, els possessius, els numerals, els quantitatius i els indefinits.

Els adjectius determinatius solen anar davant dels substantius als que determinen: esta casa, mon pare, tot home.

Excepcions. Sol anar darrere en els casos següents:

a) Quan el demostratiu o el possessiu afecten a un nom que porta ya un atre determinatiu o un articul: el tenor aquell, eixe fill teu.

b) Quan els cardinals s´usen com ordinals: Luis setze.

L´indefinit sol posar-se davant en oracions afirmatives i darrere en oracions negatives: He vist algunes pelicules; no he vist pelicula ninguna.

1) Els demostratius. Es funcio dels demostratius, senyalar o cridar l´atencio sobre el lloc que ocupa alguna cosa en relacio als parlants (prop o llunt), al temps (proxim o remot), o establir graus de distancia (este, eixe, aquell); tambe tenen els demostratius funcio anaforica, en relacio a un membre de la frase: tinc un coche, i quan este marcha... ("Este" fa referencia a una paraula anterior); finalment pot tindre un valor enfatic o despectiu (eixe home, aquell mestre tan coleric), o reforçar un atre demostratiu, com les formes ahi, alla, mateix (eixe mateix lladre, l´home eixe d´ahi).

La generalisacio i amplitut de molts adjectius determinatius els fa instruments utilissims en la conversacio, canviant-se entre si freqüentment articuls, i substantivant-se en facilitat.

2) Els possessius.

El sistema gramatical expressa la possessio per mig dels possessius, que poden ser adjectius o pronominals. La forma atona té valor adjectiu, i la ntonica, pronominal: ma casa; la casa teua.

Colocacio. La posicio dels possessius en la frase es un detall fonamental, tant per la forma com per a la funcio. Els monosilaps i atons s´anteposen (mon pare, ta mare); els bisilaps i accentuats, se posponen o s´anteposen: nostre pare, el pare nostre.

L´adjectiu possessiu va precedit sempre de l´articul definit (el meu, la teua, lo seu) excepte quan va darrere del substantiu al que determina (el llibre meu, el cavall teu).

Formes atones i toniques. Son correctes les dos formes: el meu libre i mon llibre. La primera forma, o tonica, va precedida de l´articul definit, i la segona, o atona, sens articul. No hi ha rao per a restringir l´us de la forma atona a unes poques i determinades formules.

Regles per a l´us de les formes atones o atoniques:

1) S´usen les formes MON, TON, SON en lloc de MA, TA, SA, davant de noms femenins que comencen per vocal o H: mon amiga, son herencia.

2) S´usen les formes pronominals MEUA, TEUA, SEUA, etc..., en lloc de MA, TA, SA; a) en les mateixos casos del numero anterior: la meua anima, la seua herencia. b) quan el nom següent comença per MA, TA, SA, (pero, ma mare), c) quan ho exigix una rao d´eufonia: la teua toca, (no ta toca), el seu so (i no son so).

L´adjectiu possessiu concorda ab el substantiu en genero i numero: el fill seu, la filla seua. El pronom possessiu concorda ab la persona o cosa a la que afecta, o siga, el posseidor. L´ambigüitat que podia surgir a vegades, deu evitar-se fent un rodeig. Eixemple: he vist a Vicent, a Vicenta i son fill (¿el fill d´ell, o d´ella?). El possessiu deu repetir-se davant de tots els noms quan n´hi haja mes d´un en una enumeracio: mon pare, ma mare i mos germans.

- A voltes l´articul definit fa el paper de possessiu: te el chic en la falda (seua), s´ha trencat el braç (el seu).

3). Els numerals

Ordinals i cardinals. Els adjectius numerals cardinals solen precedir al nom: un home; sis cadires. Els ordinals, poden anar darrere o davant del nom: la segona lliço; la lliço segona.

El numeral UN quan va precedit d´un nom al qual determina, sol reduir-se a U: el dia vintiu. Te forma femenina: una. El dos no te femeni: Cent, millo, billo, etc..., tenen plural quan seguixen a un atre numero: tres cents, quinze billons.

Els ordinals, excepte els quatre primers, apenes s´usen. El poble sol dir: "el que fa cinc, el que fa vint". Literariament es preferixen els ordinals derivats del llati (sext, quart, quint, etc...) als de derivacio popular (sise, sete, etc...).

Solen usar-se els cardinals, en conte dels ordinals, en les ocasions següents:

a) Per a indicar les hores del dia, el dia del mes: es la una, estem a quinze de maig. Tambe, es l´u o el dos de Juny, i el primer de Maig (pero no, el segon de Maig).

b) Per a indicar el sigle: sigle tretze, sigle vint.

c) En les cites d´un llibre: llibre tretze, capitul quatre, pagina cinc.

d) En els numeros del carrer: Carrer baix, numero sis.

e) En noms de reis i papes: Lluis quinze, Lleo tretze.

Numeros fraccionaris, multiples, colectius. Veja´s Morfologia. Capitul IX.

4). Els adjectius quantitatius.

S´ha de tindre per incorrecte usar en plural les paraules prou i massa. Força, com adjectiu o com adverbi, es un catalanisme. En valencià es MOLT.

S´usen en valencià en frases diferents al catala o castella. Construccio valenciana: quant de pa, fa molt de fret, menge molt de chocolate, cullen tan de blat com. Tenim poc de vi, ¡quanta neu! portava menys maletes.

5). Els adjectius indefinits.

Deuen colocar-se generalment davant del nom al que afecten: atre dia, alguna cosa, tals amics. S´exceptua, quan van acompayant a un atre indefinit: Un llibre qualsevol.

     Detallarém l´us d´alguns indefinits en particular:

     -ALGUN, es coloca generalment davant del nom: algun motiu tindra. Est adjectiu deixa en major llibertat d´eleccio a l´oyent, que l´indefinit UN.

-NINGUN, es paregut a l´anterior, al que correspon en les frases negatives: Ningun home del mon ho dira.

-ATRE, pot anar precedit de l´articul o d´un atre indefinit. L´atre dia. Un atre dumenge. Esta forma ya apareixia en l´epoca classica.

-MATEIX, va precedit de l´articul quan va davant d´un nom: el mateix factor. Expressa identitat ab la persona o cosa a que afecta. A vegades va darrere d´un nom, per a refermar-lo, concordant ab ell: M´ho ha dit ma mare mateixa; ell mateix (ell en persona).

-TAL, precedix al substantiu: tal pare, tal fill. A voltes va precedit de l´articul definit o indefinit. No vullc saber res de tals amics; els tals compradors.

-QUAN I COM, s´usen per a fer comparacions; son correlatius. He escrit una carta tal com me l´han dictada; ha vingut quan li han dit.

-QUE, pot usar-se en sentit ponderatiu en lloc de COM: fon tan inhabil que avorria a tots.

-COM pot usar-se en sentit ponderatiu: com tarda. En sentit comparatiu, precedix al sustantiu, vaja este sol, o en un atre adjectiu: tan sabut com son pare, o com tu.

-TOT. Quan fa funcio d´adverbi, es invariable i prededix al substantiu. Aquella chica es tot amor i dolçura. Pero pot tambe concordar ab el substantiu: el jove tot ploros; la jove, tota plorosa.

Usat en singular, va immediatament davant del substantiu: tot home es animal racional; tota pedra fa paret. Usat en plural, entre ell i el substantiu s´intercala l´articul. Tots els homens, totes les dones. Quan es referix a un pronom personal pot anar davant o darrere d´este. Tots nosatros o vosatros tots.

-CAP. Pareix vicios l´us de la preposicio DE despres de CAP, pero no darrere de gens: cap home ( no, cap d´home), gens de pa.

-CADA, es un distributiu invariable que indica que tots els objectes a que afecta s´han de prendre individualment: cada dia, es dir, u a u tots els dies.

-SENGLES, adjectiu plural caigut en desus. En son lloc se sol dir "u per a cada u" o "per a cadascu".

cites

Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce y muy linda, que con brevedad moderada exprime los secretos y profundos conceptos del alma, y despierta el ingenio a vivos primores, donde le resulta un muy esclarecido lustre.” “Esta lengua formaron de lo mejor que había en la lemosina y por lo que les faltaba recurrieron a las tres lenguas más excelentes de todas las del mundo según antes hemos probado. De la hebrea tomaron... De la griega... De la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la lengua fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese.
Rafael Martin de Viciana